La pluja, rítmica, esdevé la melodia de la jornada. Polet trau lo cap lo primer i fa pujar subtilment lo cabal de l'Ebre. Esmorzem coca de lladrons i lo cafè del capità cavero mos torna a mimar. L’anarquia del riu fluctua d’esquerra a dreta i lo ritme de la corrent mos acompanya en poc més d’una hora a dos curves de Miravet.
Los que acostumem a anar de cara a vent i a contracorrent avui arribem abans de l’hora convinguda. La barcassa de Miravet, l’única del riu Ebre que funciona nomes en la força de la corrent, contempla solitària una sessió de fotos antigues en lo rall al coll, Polet diu que a vegades la barcassa se presenta sense avisar en mig de la boira.
Lo castell de l’antiga ciutat templària observa imponent com mos reben atents l’alcalde i dos regidors. Lo moment queda immortalitzat per diferents càmeres famolenques i los carrers de Miravet tornen a transpirar com aquells que n’han vist de tots colors.
L'església vella mos rep tant bella com decadent. Construïda per aquells moriscos que volien ser cristians nous i van ser eludits per la pietat cristiana, les seues parets no poden aguantar més unes pintures que, potser morisques, no sembla que interessen al bisbat.
Les nostres coneixences flueixen com lo riu a la placeta miravetana: una basca, un vinater universal, una parella maltractada per la SEAT barcelonina… Polet diu que també hauríem de documentar los periples nocturns… Nit i dia són fina ironia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada